L’estiu propicia, entre moltes altres activitats, fer excursions i passejades. A les nostres comarques tenim un bon catàleg d’indrets per descobrir i deixar al visitant bocabadat. Per posar-ne un exemple podem situar-nos a Foixà, població baixempordanesa situada a la dreta del Ter que l’escriptor Josep Pla qualificà de delícia recòndita, pura meravella.
Si es visita per primera vegada, n’hi haurà prou amb el castell, que s’aixeca sobre un petit turó i és documentat des del segle XIII; l’església, un temple que ja existia al segle XII, tot i que l’estil de la construcció actual sigui més recent, la major part és del XVI; la creu de la Vila, és a dir la creu dedicada a Joan I, el rei que morí mentre caçava en aquests paratges la primavera de 1396, i, a més, no hi podrà faltar un cop d’ull a la gran extensió de sembrats que per aquestes dates estan arribant al punt culminant, a l’assoliment del seu objectiu.
Però si tot aquest prodigiós espectacle ja es coneix i no sorprèn tant com quan el visitant n’era novell, es pot endinsar i redescobrir un patrimoni d’excepció que malauradament s’està perdent. A la Font del Cargol s’hi pot arribar amb un vehicle tot terreny o caminant una hora llarga des del centre del poble. Està situada a la banda de ponent del puig Brugada i és aconsellable portar algun estri, unes tisores o un podall, per anar obrint pas perquè la part final del camí es troba en vies de desaparició. Quan ens acostem a l’obaga de la font, el camí es va estrenyent fins que esdevé un corriol embolcallat d’una frondosa vegetació; omplen el pas a banda i banda falgueres, corretjoles amb flors blanques acampanades, llistó alt amb fulles afilades com agulles, esbarzers carregats de fruits, alguns ja negres perquè han arribat a la maduresa i d’altres, que encara no, deixen el verd inicial per la vermellor intermèdia d’aquest procés. És gairebé impossible no caure en la temptació d’estirar una d’aquestes móres assaonades i no fer sinó tastar-les. Al final, el corriol es converteix en escalons de terra compactada pel pas dels anys; n’hi ha set o vuit i condueixen directament al raig de la font. La font, integrada en la salvatge naturalesa, havia estat l’amfitriona de magnífiques berenades pels foixanencs del segle passat; ara, la gran esplanada que hi havia al seu voltant s’ha transformat en un petit replà que dóna cabuda a un parell, màxim tres, de persones dretes. Però, en contra del que podríem esperar, raja: és un rajolí tan prim com un fil de pescar; l’aigua cristal•lina que en surt té un gust deliciós i fins i tot deien els antics pagesos que hi anaven sovint a omplir el càntir que tenia propietats medicinals.
Un altre racó oblidat i exposat als rampells de l’agresta natura és el paratge conegut com Sant Romans. Els foixanencs expliquen que el que ara és una considerable extensió de pinedes amb sòl sorrenc era un poble medieval. Alguns pensen que fou una tempesta de sorra la que va sepultar el poble; d’altres, addueixen l’abatiment a unes inundacions que arrossegaren la sorra del Ter, que hi passa a tocar. Diuen que trepitjant les dunes es pot notar a sota els peus l’ existència de les ruïnes del poble colgat de sorra; quan es prem amb força, el terra retruny . Malgrat l’ensorrada es pot identificar l’església del poble que se’n salvà perquè aquests construccions s’ubicaven a la part més alta. Així, caminant sobre les dunes, el visitant descobreix, mig amagada pels pins i el sotabosc les restes de l’església de Sant Romans. Per les seves característiques, com ara la disposició de les pedres de la paret en forma d’espiga, sembla d’època preromànica, però evidentment caldria un estudi tècnic i especialitzat per una veritable catalogació. A més, convindria protegir l’edificació, sobretot la volta del presbiteri que està en pèssimes condicions i representa d’una banda, un greu perill per a qui en algun moment s’hi pugui trobar a sota per, per exemple, aixoplugar-se d’una tempesta d’estiu i, d’altra banda, seria una pèrdua irreparable pel patrimoni cultural del país en cas que arribés a esfondrar-se, cosa força probable si no hi ha cap intervenció. Qualsevol, sense ser expert en arquitectura o en art, se n’adona que el que té davant dels ulls és una excepcionalitat digna de recuper per a la divulgació de les ruïnes medievals.
Com a Foixà, en molts altres pobles deu haver-hi paisatges amagats, riqueses inexplorades i espais ocults mereixedors de l’admiració de l’excursionista. L’ excursionista que sap aprofitar els regalats dies d’estiu pot treure de l’oblit aquests escenaris excelsos i embadalir-se amb el que la natura li ofereix.
Natàlia Carbonell Ros
Estiu 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada