BATRE A L'ERA

L’Era de Foixà pertany a la família Carbonell des de… qui sap quan! Quan ho pregunto al membre de la família de més edat, o sigui, al meu pare, em diu que des de sempre. Recorda que hi havia hagut porcs i gallines; que hi havia, situat a ponent, un paller i una figuera d’una ombra excelsa; també hi havia el forn que servia per fabricar forques i rampins, que foren la principal font d’ingressos per a la família fins a finals dels anys 50.
Quan l’ús de la forca i del rampí va deixar pas a la nova maquinària agrícola, el forcaire de Foixà, l’avi Josep, va veure el seu negoci minvat i va decidir engrandir el que fins ara era un suplement familiar, la pagesia. Aleshores aquell terreny, que mai ha deixat de ser un espai polivalent, esdevingué principalment una era, el lloc on es batien els cereals i els llegums per separar-los de la palla.
La temporada del batre començava el juny. El primer que es batia eren les faves, que serien utilitzades per nodrir els vedells, els ànecs i les oques. S’arrancaven quan eren ben seques i es portaven amb el carro a l’era, on s’estenien i se solia fer una batuda manual. També els cigrons es batien amb aquest sistema que consistia en enganxar un roc (el roc batedor) a l’animal, habitualment una euga. Abans, explica el meu pare, se’n recollien molts de cigrons; “nosaltres els veníem al director del seminari, que en aquell temps tenia molts estudiants perquè allà els donaven menjar i a casa hi solien passar gana”. S’escollia un dia de cel aclarit, d’ambient sec i bona temperatura; de bon matí s’estenia la batuda en rodó a l’era i mentre s’assolellava es feia un bon esmorzar, com els àpats de festa major. Al voltant de les onze del matí l’euga començava a voltar sobre la batuda pressionant i fent cruixir les garbes fins que es veia l’animal força cansat i se’l reposava i abeurava a l’ombra mentre els homes giraven la batuda amb la forca de manera que els feixos de sota quedessin a sobre i al revés. En acabat, altra vegada l’animal hi tornava, parsimoniós però constant, a rodar per desempallegar el gra de la palla. El pagès apilonava el gra amb el “ramador” i el ventava amb la ventadora per deslliurar-lo de la fulla i de la pols. Això es feia ja cap al migdia o entrada la tarda quan la marinada s’havia aixecat i ajudava a la tasca.
La batuda gran, però, la del blat, la civada i el sègal, es feia amb màquines: amb la batedora i el tractor. Primer venia la sega que es feia amb una màquina de rampins que arrossegaven els animals; més endavant es faria amb el tractor, però també hi havia un camp, “les Torrenteres”, que com que era de difícil accés la sega es feia a mà, amb la dalla. Els camps quedaven despullats i les garbes eren traginades fins a l’era on s’havia de fer la garbera. Fer una garbera, m’explica el pare, era tot un art: es posava la culassa, la part de la planta que tocava a terra, cap a l’exterior i es donava forma de teulat amb pendent perquè si plovia abans de venir la batedora l’aigua s’escopís cap a fora. Si plovia s’havia d’anar corrents a l’estació de Flaçà a llogar tendals per posar a sobre la garbera i protegir-la. La màquina que venia a batre a la nostra era solia ser la de l’Oliver de Foixà o la d’en Paretas de la Sala. Es col•locava la gran baluerna que era la batedora a mig de l’era, al costat de la garbera i set o vuit operaris la feien funcionar. Uns tiraven les garbes al trill, que és on es feia saltar el gra; un o dos homes més adobaven bé la palla daurada; un altre treia els sacs arrodonits plens de gra, mig tebi, i per últim hi havia el pallerista, que era l’especialista en fer pallers, un altre art de la pagesia. El pallerista amuntegava la palla amb la forca en un racó de l’era, al voltant d’un tronc vertical central fins a formar-se el paller que havia d’abastar els animals de la casa, tant per menjar com per fer-los jaç fins a l’any següent.
Els homes que prenien part de la batuda treballaven en condicions extremes, el sol d’estiu cremava la pell, la pols s’hi enganxava causant una picor insuportable, les punxes de les espigues capolades l’esgarrinxaven i fins la feien sagnar... Tot i així era un moment esperat amb il•lusió; era el resultat d’un any de treball, d’un any d’espera.

Natàlia Carbonell Ros
Estiu 2009