FOTOS DE L'ERA DE FOIXÀ

ELS TRESORS DE FOIXÀ

Foixà és un poble petit, totalment rural i amb un paisatge encantador. Es troba al nord-oest del Baix Empordà, fregant el Gironès. Els tres-cents i escaig habitants del municipi es troben distribuïts en barris disseminats compostos majoritàriament per masies i dividits principalment en cinc nuclis: Cuells, la Vila, la Sala, els Masos i Sant Llorenç.
El veïnat de Cuells es troba al centre del poble i és on localitzem l’església de Sant Joan, un temple que ja existia al segle XII, però l’estil tardo-gòtic de la construcció actual data del segle XVI. En aquest barri trobarem la botiga de queviures, el restaurant, l’ajuntament i la plaça i, per la seva situació central, els camins que condueixen a la resta de nuclis. Si s’agafa el camí sud, a pocs metres de distància, s’arriba a la Vila. A peu de camí, a mà dreta, hi ha la creu dedicada a Joan I, el rei que morí en aquests paratges mentre caçava la primavera de 1396. El centre d’aquest veïnat està format per una munió de petites cases acolorides per balcons curulls de flors, que en època de floració es poden distingir des de gairebé qualsevol racó del poble. I enmig d’elles s’alça majestuós el castell de Foixà, des del qual la vista panoràmica s’allarga per tota la plana empordanesa i per aquesta raó fou un dels punts estratègics en època medieval i acollí un dels llinatges més importants de Catalunya; Guillem de Foixà, que dóna nom al poble, és el primer personatge documentat d’aquesta nissaga a mitjans del segle XII. Dins aquest llinatge destaca el trobador Jofre de Foixà (segle XIII), que esdevingué personatge il•lustre per les Regles de trobar que va escriure on distingeix la llengua catalana de l’occitana. Actualment el castell és propietat particular, però es pot visitar cada dimarts, prèvia reserva.
El camí oposat, el que va cap al nord, condueix a Sant Llorenç de les Arenes, tot passant pels Masos. Sant Llorenç de les Arenes, com també la Sala, van ser incorporats al municipi de Foixà el 1857. A la font de Sant Llorenç, que es troba en un fondal a l’esquerra venint de Foixà, hi raja aigua en abundància i és molt apreciada. Dista de Foixà un quilòmetre o dos i per això és un bon destí per anar-hi tot passejant o amb bicicleta i fer-hi la berenada. Sant Llorenç té una església on es pot apreciar l’art romànic i en el seu interior s’hi conserva el sepulcre de qui la va manar construir, el comte d’Empúries Ponç Hug II. La riquesa d’aquests paratges, però, està mig amagada entre l’agresta natura i les dunes naturals que formen el conjunt anomenat Sant Romans i en el qual es troben les restes d’un temple preromànic, del 983. Aquestes ruïnes estan avui abandonades i sense protegir tot i ser una excepcionalitat d’art medieval.
A Foixà els escenaris per meravellar-nos són diversos. Hem anomenat bàsicament els arquitectònics, però no hem d’oblidar els espais naturals que se’ns ofereixen. Frondosos boscos, de pins, alzines i roures; la plana de les Serres, sobretot després de segar els camps on hi resten disperses les enormes bales de palla; la font del Cargol, en vies de desaparició... Tot un catàleg per deixar bocabadat al visitant.

BATRE A L'ERA

L’Era de Foixà pertany a la família Carbonell des de… qui sap quan! Quan ho pregunto al membre de la família de més edat, o sigui, al meu pare, em diu que des de sempre. Recorda que hi havia hagut porcs i gallines; que hi havia, situat a ponent, un paller i una figuera d’una ombra excelsa; també hi havia el forn que servia per fabricar forques i rampins, que foren la principal font d’ingressos per a la família fins a finals dels anys 50.
Quan l’ús de la forca i del rampí va deixar pas a la nova maquinària agrícola, el forcaire de Foixà, l’avi Josep, va veure el seu negoci minvat i va decidir engrandir el que fins ara era un suplement familiar, la pagesia. Aleshores aquell terreny, que mai ha deixat de ser un espai polivalent, esdevingué principalment una era, el lloc on es batien els cereals i els llegums per separar-los de la palla.
La temporada del batre començava el juny. El primer que es batia eren les faves, que serien utilitzades per nodrir els vedells, els ànecs i les oques. S’arrancaven quan eren ben seques i es portaven amb el carro a l’era, on s’estenien i se solia fer una batuda manual. També els cigrons es batien amb aquest sistema que consistia en enganxar un roc (el roc batedor) a l’animal, habitualment una euga. Abans, explica el meu pare, se’n recollien molts de cigrons; “nosaltres els veníem al director del seminari, que en aquell temps tenia molts estudiants perquè allà els donaven menjar i a casa hi solien passar gana”. S’escollia un dia de cel aclarit, d’ambient sec i bona temperatura; de bon matí s’estenia la batuda en rodó a l’era i mentre s’assolellava es feia un bon esmorzar, com els àpats de festa major. Al voltant de les onze del matí l’euga començava a voltar sobre la batuda pressionant i fent cruixir les garbes fins que es veia l’animal força cansat i se’l reposava i abeurava a l’ombra mentre els homes giraven la batuda amb la forca de manera que els feixos de sota quedessin a sobre i al revés. En acabat, altra vegada l’animal hi tornava, parsimoniós però constant, a rodar per desempallegar el gra de la palla. El pagès apilonava el gra amb el “ramador” i el ventava amb la ventadora per deslliurar-lo de la fulla i de la pols. Això es feia ja cap al migdia o entrada la tarda quan la marinada s’havia aixecat i ajudava a la tasca.
La batuda gran, però, la del blat, la civada i el sègal, es feia amb màquines: amb la batedora i el tractor. Primer venia la sega que es feia amb una màquina de rampins que arrossegaven els animals; més endavant es faria amb el tractor, però també hi havia un camp, “les Torrenteres”, que com que era de difícil accés la sega es feia a mà, amb la dalla. Els camps quedaven despullats i les garbes eren traginades fins a l’era on s’havia de fer la garbera. Fer una garbera, m’explica el pare, era tot un art: es posava la culassa, la part de la planta que tocava a terra, cap a l’exterior i es donava forma de teulat amb pendent perquè si plovia abans de venir la batedora l’aigua s’escopís cap a fora. Si plovia s’havia d’anar corrents a l’estació de Flaçà a llogar tendals per posar a sobre la garbera i protegir-la. La màquina que venia a batre a la nostra era solia ser la de l’Oliver de Foixà o la d’en Paretas de la Sala. Es col•locava la gran baluerna que era la batedora a mig de l’era, al costat de la garbera i set o vuit operaris la feien funcionar. Uns tiraven les garbes al trill, que és on es feia saltar el gra; un o dos homes més adobaven bé la palla daurada; un altre treia els sacs arrodonits plens de gra, mig tebi, i per últim hi havia el pallerista, que era l’especialista en fer pallers, un altre art de la pagesia. El pallerista amuntegava la palla amb la forca en un racó de l’era, al voltant d’un tronc vertical central fins a formar-se el paller que havia d’abastar els animals de la casa, tant per menjar com per fer-los jaç fins a l’any següent.
Els homes que prenien part de la batuda treballaven en condicions extremes, el sol d’estiu cremava la pell, la pols s’hi enganxava causant una picor insuportable, les punxes de les espigues capolades l’esgarrinxaven i fins la feien sagnar... Tot i així era un moment esperat amb il•lusió; era el resultat d’un any de treball, d’un any d’espera.

Natàlia Carbonell Ros
Estiu 2009

REDESCOBRINT EL POBLE

L’estiu propicia, entre moltes altres activitats, fer excursions i passejades. A les nostres comarques tenim un bon catàleg d’indrets per descobrir i deixar al visitant bocabadat. Per posar-ne un exemple podem situar-nos a Foixà, població baixempordanesa situada a la dreta del Ter que l’escriptor Josep Pla qualificà de delícia recòndita, pura meravella.
Si es visita per primera vegada, n’hi haurà prou amb el castell, que s’aixeca sobre un petit turó i és documentat des del segle XIII; l’església, un temple que ja existia al segle XII, tot i que l’estil de la construcció actual sigui més recent, la major part és del XVI; la creu de la Vila, és a dir la creu dedicada a Joan I, el rei que morí mentre caçava en aquests paratges la primavera de 1396, i, a més, no hi podrà faltar un cop d’ull a la gran extensió de sembrats que per aquestes dates estan arribant al punt culminant, a l’assoliment del seu objectiu.



Però si tot aquest prodigiós espectacle ja es coneix i no sorprèn tant com quan el visitant n’era novell, es pot endinsar i redescobrir un patrimoni d’excepció que malauradament s’està perdent. A la Font del Cargol s’hi pot arribar amb un vehicle tot terreny o caminant una hora llarga des del centre del poble. Està situada a la banda de ponent del puig Brugada i és aconsellable portar algun estri, unes tisores o un podall, per anar obrint pas perquè la part final del camí es troba en vies de desaparició. Quan ens acostem a l’obaga de la font, el camí es va estrenyent fins que esdevé un corriol embolcallat d’una frondosa vegetació; omplen el pas a banda i banda falgueres, corretjoles amb flors blanques acampanades, llistó alt amb fulles afilades com agulles, esbarzers carregats de fruits, alguns ja negres perquè han arribat a la maduresa i d’altres, que encara no, deixen el verd inicial per la vermellor intermèdia d’aquest procés. És gairebé impossible no caure en la temptació d’estirar una d’aquestes móres assaonades i no fer sinó tastar-les. Al final, el corriol es converteix en escalons de terra compactada pel pas dels anys; n’hi ha set o vuit i condueixen directament al raig de la font. La font, integrada en la salvatge naturalesa, havia estat l’amfitriona de magnífiques berenades pels foixanencs del segle passat; ara, la gran esplanada que hi havia al seu voltant s’ha transformat en un petit replà que dóna cabuda a un parell, màxim tres, de persones dretes. Però, en contra del que podríem esperar, raja: és un rajolí tan prim com un fil de pescar; l’aigua cristal•lina que en surt té un gust deliciós i fins i tot deien els antics pagesos que hi anaven sovint a omplir el càntir que tenia propietats medicinals.

Un altre racó oblidat i exposat als rampells de l’agresta natura és el paratge conegut com Sant Romans. Els foixanencs expliquen que el que ara és una considerable extensió de pinedes amb sòl sorrenc era un poble medieval. Alguns pensen que fou una tempesta de sorra la que va sepultar el poble; d’altres, addueixen l’abatiment a unes inundacions que arrossegaren la sorra del Ter, que hi passa a tocar. Diuen que trepitjant les dunes es pot notar a sota els peus l’ existència de les ruïnes del poble colgat de sorra; quan es prem amb força, el terra retruny . Malgrat l’ensorrada es pot identificar l’església del poble que se’n salvà perquè aquests construccions s’ubicaven a la part més alta. Així, caminant sobre les dunes, el visitant descobreix, mig amagada pels pins i el sotabosc les restes de l’església de Sant Romans. Per les seves característiques, com ara la disposició de les pedres de la paret en forma d’espiga, sembla d’època preromànica, però evidentment caldria un estudi tècnic i especialitzat per una veritable catalogació. A més, convindria protegir l’edificació, sobretot la volta del presbiteri que està en pèssimes condicions i representa d’una banda, un greu perill per a qui en algun moment s’hi pugui trobar a sota per, per exemple, aixoplugar-se d’una tempesta d’estiu i, d’altra banda, seria una pèrdua irreparable pel patrimoni cultural del país en cas que arribés a esfondrar-se, cosa força probable si no hi ha cap intervenció. Qualsevol, sense ser expert en arquitectura o en art, se n’adona que el que té davant dels ulls és una excepcionalitat digna de recuper per a la divulgació de les ruïnes medievals.

Com a Foixà, en molts altres pobles deu haver-hi paisatges amagats, riqueses inexplorades i espais ocults mereixedors de l’admiració de l’excursionista. L’ excursionista que sap aprofitar els regalats dies d’estiu pot treure de l’oblit aquests escenaris excelsos i embadalir-se amb el que la natura li ofereix.

Natàlia Carbonell Ros

Estiu 2008

IMATGES DE FOIXÀ